diumenge, 26 de setembre de 2010

Ridículo / Inconveniente / Arrollador


Dream about me - Moby




Babe
Oh, dream about me
Lie... on the phone to me
Tell me no truth
If it is bad
There's enough in my life
To make me so sad

Just dream about
Color fills our lives
Just dream about
Someone else tonight

Babe
Oh, dream about me
On the phone
Talking quietly
I wanna be yours
Oh, won't you be mine
Against red skies
For all time

So dream about... us
When we're old
Just dream about
How I will let go

Hand...

Hand...

And babe
Oh, dream about me
Lie, on the phone to me
Tell me no truth
If it is bad
There's enough in my life
To make me so sad

Just dream about
Color fills our lives

Just dream about
Someone else tonight

Just dream about
Color fills our song

Just dream about
How I will let go


divendres, 24 de setembre de 2010

Tres ruedas



Hay personas que viven la Vida con una serie de objetivos en mente, cosas que quieren hacer y que forman una especie de lista de propósitos para el futuro. A mí la experiencia me ha enseñado que los planes pueden verse afectados por otros planes que no se pueden controlar, así que procuro no hacer listas de "Cosas que hacer antes de los 50"....Eso no quiere decir que no tenga guardadas en el bolsillo algunas cosillas: tengo cuatro viajes pendientes que aún no he hecho porque no quiero ir sola y además hay un par más de índole personal que siempre he deseado...y eso es todo, no me pongo plazos, no soy ambiciosa, aunque seguro que conforme pasen los años añadiré más cosas. Por otro lado mis ambiciones son muy reales, no aspiro a nada que no sea factible conseguir, aunque imaginación no me falta, con una sola excepción....y es que no tengo equilibrio y además me dan miedo.

Born to be wild - Steppenwolf

diumenge, 19 de setembre de 2010

Mademoiselle LaMer, s'il vous plaît




Fa uns dies, una dona major vingué a la oficina per arreplegar un gir postal des de França en la seua pensió.
Era una dona molt major, més de noranta anys, i encara que caminava en dificultat, tenia un aire coqueto inconfundible. El cabell, completament blanc i perfectament cardat, el vestit, discret però modern, les sabates combinades en el bolso, arracades menudetes i d´or, com les pulseretes en la mà...rimmel i pintallavis, però no "Maderas de Oriente" en les galtes. Per acabar-ho d´adobar, la senyora tenia les coses molt clares i una soltura i bon humor dels que alegren el dia:

- Bon dia, bonica, venia a arreplegar un gir postal que m´envien des de França.
- Clar que sí.....em deixa el seu carnet d´identitat?
- Si, filla....t´he portat els dos, el francés i l´espanyol...
- Crec que en uno n´hi haurà prou...Sente´s vosté que ara li´l porte...

Al buscar el gir, no el trobava i es que em vaig oblidar de la mala costum francesa d´enviar els girs i tota documentació oficial o correspondència dirigida a dones en el nom de casades; al tornar a la finestreta, li vaig explicar a la dona que sí, que em caldria la documentació francesa...
- Ja sap vosté que figura en el seu nom de casada i tinc que adjuntar fotocòpia...
- Sí, filla, sí, que me vas a contar a mi....mira que els he demanat que m´ho envien tot al meu nom, i no hi ha manera, que es el que jo dic, per què punyetes em canvíen el nom? jo tinc dos "apellidos" propis, i no necesite ser la madame del meu marit (pobret, que ja va faltar)...què és aixó de ser madame Valls née Ferrer? molta França i molta modernitat però en estes coses están molt retrasats! A més, lo de madame sona tan mal...

Quan se´n anà, una companya i jo parlàrem d´eixa mala costum del país de la Liberté, Egalité, Fraternité...es veritat que en altres èpoques i encara huí en determinats ambients socials s´utilitza lo de "Senyora de tal", però afortunadament mai ha segut la norma...que jo recorde ma mare mai ha rebut una carta dirigida a madame LaMer née Latreille i coneixent-la no li haguera agradat gens ni miqueta (damunt ma mare té els dos "apellidos" iguals i ben orgullosa que està)...m´agradaria saber què pensen les dones franceses "de veritat", a lo millor estan tan acostumades que no pensen com nosaltres, que és perdre la teua identitat....
Hi ha que reconèixer que lo de "senyora" i "senyoreta" és un rotllo: els homens són sempre "senyors"! No m´agrada que em diguen "senyora" però lo de "senyoreta" tampoc....sent sincera, lo de "senyora" em molesta si el meu interlocutor és prou més jove i lo de "senyoreta" és passable si és mes major; en el primer cas sempre pense "qui eres tu per dir-me senyora, criatura?" i en el segón ho veig com una costum pròpia de la educació rebuda....en els dos casos, al menys, hi ha educació al dirigir-se a mi, i això ja és molt....


I ara que ho pense, quan una dona fadrina deixa de ser mademoiselle i comença a ser madame?
Bé, crec que encara estic dintre dels límits i puc mantindre el meu "apellido" de fadrina no-vocacional...


Bittersweet- Sophie Ellis-Bextor




La fotografia procedeix d´internet.

dilluns, 13 de setembre de 2010

Where everyone would love to drown



Segur que no sóc la única que de vegades pensa que ha nascut en l´època equivocada....és un pensament paral.lel que et ronda sobretot si pateixes de romanticisme exacerbat, si eres admiradora de Jane Austen, de les Brontë, si no et canses de llegir i vore Jane Eyre...en fi....clar que sempre he pensat que aixó de conèixer a l´amor de la teua vida i perdre-lo després per la malaltia, per les convencions socials, per les enemistats familiars, no té cap gràcia...

...vist des d´eixe punt de vista, a lo millor el segle XX-XXI no està tan malament....

Hem perdut el romanticisme a canvi de la penicil.lina?



Seguro que no soy la única que a veces cree que ha nacido en la época equivocada...es un pensamiento paralelo que te ronda sobre todo si padeces de romanticismo exacerbado, si eres admiradora de Jane Austen, de las Brontë, si no te cansas de leer y ver Jane Eyre...en fín....claro que siempre he pensado que eso de conocer al amor de tu vida y perderlo después por la enfermedad, las convenciones sociales, por las enemistades familiares, no tiene ninguna gracia...

...visto desde ese punto de vista, a lo mejor el siglo XX-XXI no está tan mal....

Hemos perdido el romanticismo a cambio de la penicilina?

dimarts, 7 de setembre de 2010

Lagrange 4 y 5



Estic cansada.
Estic molt cansada.
L´apatia, la perea, el desencant i el cansament físic s´han apoderat de mi.

Sóc conscient de que és un estat que bé de lluny, que no és només un esgotament físic sinò mes bé mental. Tot el món necessita desconectar un poc de la vida quotidiana, i jo enguany no ho he pogut fer en condicions. No crec que tindre vacances haguera suposat una gran diferència, el cos estaria descansat però la ment no: el cap té la seua pròpia velocitat i jo he anat massa ràpid i durant massa temps, massa messos donant voltes a temes personals que encara no he pogut tancar, preguntes sense resposta que per altre costat ja no se si vull sentir. El ritme de treball m´ha cremat poc a poc, esgotant les energies que em quedàven, i el daltabaix automovilístic del dissabte ha segut el punt final.
Ara encare una bona temporada de calfaments de cap i no puc evitar pensar que desitge que este 2.010 s´acabe però de veritat, que no només siga el fi "virtual" i sobre tot desitge trobar un punt d´equilibri, un estat de pau i tranquilitat....i que dure.


Estoy cansada.
Estoy muy cansada.
La apatía, la pereza, el desencanto y el cansancio físico se han apoderado de mí.

Soy consciente de que es un estado que viene de lejos, que no es sólo agotamiento físico sino más bien mental. Todo el mundo necesita desconectar un poco de la vida cotidiana y este año no lo he podido hacer en condiciones. No creo que tener vacaciones hubiera supuesto una gran diferencia, el cuerpo estaría descansado pero la mente no: tiene su propia velocidad y yo he ido demasiado rápido y durante mucho tiempo, demasiados meses dando vueltas a temas personales, preguntas sin respuesta que por otro lado ya no sé si quiero escuchar. El ritmo de trabajo me ha quemado poco a poco, acabando con las energías que me quedaban, y el daltabaix automovilístico del sábado ha sido el punto final.
Ahora me enfrento a una buena temporada de calentamientos de cabeza, y no puedo evitar pensar que deseo que este 2.010 se acabe pero de verdad, que no sólo sea su fín "virtual", y sobre todo deseo encontrar un punto de equilibrio, un estado de paz y tranquilidad....y que dure.

dissabte, 4 de setembre de 2010

El màgic poder de la poesia búlgara ( i el cinema suec)



No he desitjat mai cap cos com el teu.
Mai no he sentit un desig com aquest.
Mai no el podré satisfer-és ben cert.
Però no en puc desistir, oblidar-te.
És el desig de la teua nuesa.
És el desig del teu cos vora el meu.
Un fosc desig, vagament, de fer dany.
O bé el desig simplement impossible.
Torne al començ, ple de pena i de fúria:
no he desitjat mai cap cos com el teu.
L´odi, també; perquè és odi, també.
No vull seguir
. A mamar, tots els versos!

Vicent Andrés Estellés

dijous, 2 de setembre de 2010

El árbol del pan



...sigo pensando en las múltiples posibilidades que cada género literario nos ofrece, y cada vez tengo más claro lo importante que es aprender a hacer pan....


Being boring- Pet Shop Boys

I came across a cache of old photos
and invitations to teenage parties
'Dress in white' one said with quotations
from someone's wife, a famous writer
in the nineteen-twenties
When you're young you find inspiration
in anyone who's ever gone
and opened up a closing door
She said we were never feeling bored

'cause we were never being boring

We had too much time to find for ourselves
and we were never being boring
We dressed up and fought then thought make amends
And we were never holding back or worried that
time would come to an end

When I went I left from the station

with a haversack and some trepidation
Someone said if you're not careful
you'll have nothing left and nothing to care for
in the nineteen-seventies
But I sat back and looking forward
my shoes were high and I had scored
I'd bolted through a closing door
and I would never find myself feeling bored

'cause we were never being boring

We had too much time to find for ourselves
and we were never being boring
We dressed up and fought then thought make amends
And we were never holding back or worried that
time would come to an end
We were always hoping that, looking back
you could always rely on a friend

Now I sit with different faces

in rented rooms and foreign places
All the people I was kissing
some are here and some are missing
in the nineteen-nineties
I never dreamt that I would get to be
the creature that I always meant to be
but I thought in spite of dreams
you'd be sitting somewhere here with me

'cause we were never being boring

We had too much time to find for ourselves
and we were never being boring
We dressed up and fought then thought make amends
And we were never holding back or worried that
time would come to an end
We were always hoping that, looking back
you could always rely on a friend

And we were never being boring

We were never being bored
'cause we were never being boring
We were never being bored