Intuición

5 meses dejándome llevar, sin perder el norte, sin pensar más allá de mañana, sin engañarme, sólo confiando en la intuición y en mi buen juicio.

Sigamos.... 

Ulises ha partido hacia Itaca

Aplicar características antropomorfas a determinados objetos es característica propia de los humanos cuando guardamos cariño a dicho objeto. Puede ser un cocodrilo de peluche al que bautizamos con el nombre de un héroe griego, o puede incluso aplicarse a un automóvil que nos sirve fielmente y se convierte en aliado y cómplice. 

Esto último (y lo anterior también) es lo que he hecho durante los últimos once años con mi coche, al que no sólo bauticé con el mismo nombre que al cocodrilo, sino al que convertí en un auténtico viajero en mis ansias por conocer mundo.

Pero nuestros días juntos han tocado a su fín, y nos separamos porque los años no perdonan y ha llegado el momento de renovarse...

Cambiar de coche ha sido una decisión rápida, que no quería tomar, pero llegado el momento no he querido perder el tiempo, no he querido "mirar" demasiado, no he querido prolongarlo durante semanas....a ello ha contribuído además que las opciones se reducen cuando sabes cuáles son tus posibilidades, y cuando además, lo que desearías, es imposible...

Los dos Ulises han escapado conmigo a muchos destinos, de los que aquí sólo pongo una muestra; el primero, al que corresponde la primera fotografía, fue Toledo, el mismo año en que lo compré; me ha llevado a Italia dos veces, y por toda la Segunda Tierra en inmumerables ocasiones...me llevó a fiestas jipi jevis y a Salamanca, a ver a mis sobrinos y a la playa, al Club, a Granada, subimos a Superga, llevó a mi madre al hospital y la trajo curada de vuelta a casa, me llevó al fín del mundo, que está en un pequeño pueblo de Italia, y a pesar de que las señales eran caóticas, consiguió llegar a Siena .... él ha sido el acompañante fiel por toda mi geografía sentimental...

Nos hemos perdido juntos tras equivocarnos de camino al descender de un castillo de la Liguria, pero siempre, siempre, me ha traído de vuelta a casa...y siempre he podido confiar en él...

 Adiós, mi querido Ulises II, nada habría sido lo mismo sin tí...

Futur Perfecte

Des de fa un temps, he repetit com un mantra una frase a una persona. Ella per la seua banda, sempre ha mantingut que el seu destí depenia de que jo puguera assolir el meu....

En ocasions semblava que era una autèntica bojeria mantindre les meues posicions, però mai vaig deixar de mantindre les esperances (viatges al Nepal inclossos) i fa tres dies, em vaig eixir en la meua.

No puc evitar preguntar- me si una vegada que el seu destí s´ha complit, com sempre vaig dir que passaria, ha arrivat el meu moment.....i com sempre que pense en el destí i el lliure albir acabe feta un lio i no puc arrivar a cap conclusió...

...però ara no m´importa massa no assolir destins perquè sempre he volgut viure en el Futur i fa uns dies l´he tingut als brassos.

Segurament no és la cançó més adequada per a un post com aquest, (sempre sona aquesta) però com que sonava tot el dia 4 sense parar, crec que no t´importarà.....un dia, quan sigues major, t´ho explicaré...

T´estime molt, Gerard

Muse - Madness 

 

Ulisses (i Cèsar) en Granada

Supose que escriure sobre les vacances de setembre no té massa sentit, però sempre que faig un viatge, té un refleix en el blog, i este no podía ser menos, per aixó parle huí del viatge a Granada...

Com altres anys, he tingut pocs dies i gràcies (moltes, moltes gràcies al meu jefe, Rafa)...me´ls vaig guanyar, però al final, el jefe és ell....al poder juntar-los en un cap de setmana, podia anar una miqueta lluny, però no a l´estranger....Granada era un destí pendent des de feia molt de temps i vaig aprofitar l´oportunitat....una amiga em va dir que era una ciutat per anar acompanyada d´algú "especial", així que me´n aní en Ulisses....

La ciutat em va agradar molt i el fet de poder recórrer-la caminant encara més...l´Alhambra és cosa apart: la pots vore en fotografies o documentals però res et prepara per a la experiència en viu....

Casa de los Tiros

"El corazón manda"

Corral del Carbón

La Catedral 

(i la boda hiper pija dins)

Capella Reial

La Madraza

Pati de "El Bañuelo"

Interior

La Carrera del Darro

Company de viatge

Casa del Castril

"Espérala en el cielo...."

La Alhambra 

des d´El Paseo de los Tristes

Generalife

Contrariament a la meua costum, no faré ací una explicació fil per randa del viatge...la ciutat i l´Alhambra són prou conegudes...personalment em va agradar molt la Carrera del Darro, és la part de l´Albaicín que més em va sorprendre pel seu ambient i per l´encant que tenia a qualsevol hora del dia o de la nit....de l´Alhambra, he de reconèixer que la part que més em va agradar va ser el Generalife; els palaus nazaríes son preciosos però els jardins, tal vegada per ser menos formals, o més canviants, per l´aigua i la vegetació, me semblaren més agradables...els palaus són esgotadors, física i visualment....vaig poder vore el Pati dels Lleons, acabadet de restaurar: sempre m´havia imaginat el lleons molt més grans, i va ser molt impactant....encara porte dins dels ulls la llum de meitat vesprada en eixes estàncies tan precioses i travessant les gelosies de les parets...

Palacios Nazaríes

Apart de vore tot lo que "s´ha de vore" i fer "el que s´ha de fer", tenia en ment (com objectiu personal) anar a buscar el palau de Dar al-Horra; havia llegit que era prou desconegut però interesant i encara que em va costar prou, perquè orientar-se per l´Albaicín és difícil i a més no està indicat per cap puesto, vaig aconseguir visitar-lo....és menut i després de vore l´Alhambra se pot pensar que no té interés, però em va agradar perquè és més íntim però així i tot té detalls que recorden a la ciutadella i a més, segons me digueren, encara que si havia segut transformat, perquè va formar part d´un convent, les pintures que conserva són originals, al contrari que les de l´Alhambra que ja patiren intervencions en època dels Reis Catòlics...

He dit en alguna ocasió que el pitjor de viatjar a soles és dinar i sopar en la teua pròpia companyia....i conforme més viatge a soles més me reafirme...altres vegades passava un parell de dies en un lloc i al l´endemà tornava a continuar viatge, estava movent-me continuament però en Granada tornava cada nit a la mateixa habitació i ho he notat més: anar de tapes a soles no és l´ideal i Ulisses mai s´ha caracteritzat per la seua conversa...encara que no hi ha que menysprear mai la seua companyia...

Els granadins són extraordinariament amables, en el carrer, en les tendes, on els pilles: la recepcionista del meu hotel em va convidar a eixir de copes l´última nit en ella i el seus amics, però el seu nòvio li tenia preparada una sorpresa i no va poder ser; sap que quan vinga a València, me toca a mí.

Les anècdotes, que no falten, com sempre: a 50 km. de la ciutat vaig punxar una roda i com que no sé canviar-la i pague un segur per a algo, va vindre la grua a traure´m de l´autovia....no havíen passat cinc minuts i el mecànic ja m´havia preguntat la edat i si tenia marit...mai m´havien entrat tan ràpidament i en tanta gràcia...no em va fer tanta quan després de demanar-me el telèfon, me digué que si a la meua edat  no tenia fills "se me estaba pasando el arroz"....jo li vaig respondre que eixa no em semblava una manera molt acertada d´aconseguir el meu numero....

I per últim...soles m´he quedat en ganes de fer una cosa, que no em donar temps: passar pel meu carrer. 

So kind (le)

Pel meu aniversari, enguany he rebut alguns llibres...dos en concret eren llibres tradicionals, la segona i tercera part de la Trilogia de Grey*, perquè la primera part ja me l´havia comprat en juny...el tercer llibre és un llibre electrònic, un kindle...no m´esperava cap d´ells i han segut una sorpresa més que agradable...

No havia pensat en la possibilitat de comprar un kindle o qualsevol altre llibre electrònic perquè no considerava que ho necessitara...una cosa és quedar-se sense ordinador i tindre que comprar uno nou i altra comprar un llibre electrònic, que és més bé un capritx....a més, a mí m´agrada la sensació del llibre, el pes en les mans, l´olor, totes les sensacions associades al llibre com objecte, cosa que els llibres electrònics no et poden proporcionar...Però ara tenia uno, i no el pensava tornar....

El primer va ser carregar-lo en llibres....sembla mentira però no sabia per on escomençar, perquè hi ha molts llibres que vols llegir i no has trobat, altres que has llegit i no tens, altres que són nous i tens en la llista de pendents.....no podia possar-me a comprar llibres sense ton ni son: no és el meu estil, jo sóc més bé del tipus racional i d´anar pas a pas....finalment vaig fer una proba descarregant uno gratuït per a "familiaritzarme" en el dispositiu i un "contacte" em va passar una vintena de titols en un USB....i vaig començar a llegir....

He de reconèixer que m´encanta. La pantalla podria ser un miqueta més gran, però compensa el fet de que la vista no es canse gens i si llegeixes amb molt sol no es reflecteix ni molesta...a més, està la qüestió del pes: no pesa res! i la veritat és que si estàs llegint un volum de 300 pàgines, és una meravella...el següent va ser llegir en el metro: també fantàstic però si estàs seguda millor, perquè en una d´eixes frenades que fa de vegades, el llibre pot volar literalment de les teues mans....Amb tot la proba de foc va ser portar-me´l de vacances; he tingut tres dies de vacances que ben coordinades en un cap de setmana m´han permés anar a Granada i vore per fi l´Alhambra**. En un principi no anava a portar-me cap llibre, en la guia tenia prou i pensava que no tindria temps per llegir, però com que el "bitxo" no pesa res i quasi no ocupa espai, me l´emportí...i ha segut fantàstic: per les nits, després de no parar en tot el dia, (he anat a soles i no m´agrada eixir de festa a soles), llegia en el llit i he redescobert el plaer de tornar a llegir abans d´anar a dormir, encara que de vegades, si el cansament pot en mi i m´adorm i cau de entre les mans, em dóna pànic que puga caure a terra...

Estic gaudint molt de l´experiència kindle...Ja he llegit tres llibres en ell i em queden prou dels que té instal.lats....i ja tinc una idea de quins instal.laré en la pròxima tanda....però continuaré comprant llibres, perquè si uno t´agrada, vols vore-lo en la teua prestatgeria...

*Podria escriure un post sobre els llibres de Christian Grey, però no será huí...de fet, considere que no es mereixen una entrada ex profeso...no li he rendit honors als llibres d´Isaac Asimov, ni als d´Stieg Larsson ni als de Lindsay Davis ni als de Frederick Forsyth ni als de Dan Simmons i han segut insuficients els dedicats a Charlotte Brontë i Jane Austen...i tots están millor escrits i són molt més bons...i si em pregunteu per què em vaig comprar el primer us diré que va ser un cas de curiositat impenitent...

** ...i això si que mereix un post...

Cèsar i Ulisses en Sa Illa

Este post està dedicat al meu amic Druso,
l´home més divertit i romancer de totes les Illes Balears

Com que una imatge val més que mil paraules....


"Te lo dije, Druso, te dije que vendría!"




Llotja



Gran Hotel



Pollentia

Ses Païsses

Cardenals té l´esglèsia...
i la rebosteria mallorquina

Castell de Capdepera
"el melic del Mediterrani Occidental"

Bubo
"M´he quedat en la teua cara...."

Castell de Bellver

Molí (obssesió)

Ulises i la iaia

Jo ja tinc el meu....

Saturnalia I

Y vosotros,
ya habéis escrito la carta
a los Reyes Magos?

Roig, dorat....i verd

Bon Nadal

Feliz Navidad

El bolso verd (per a tu)/El bolso verde (para tí)

Ultimament he vist Esperances i Desesperances al meu voltant, meues i d´altres....la Esperança més gran és una xiqueta que encara no té una setmana i que ja ha omplert de llum els racons més foscos de la Vida de tres dones....pero la Desesperança també pot campar a gust si li dones massa oportunitats. Fins i tot algú tan patològicament optimista com jo té els seus dies roïns i no es capaç d´alçar el seu ànim ni el dels demés....en eixos dies lamente tindre un bolso verd...
Però aleshores recorde el que em va dir una companya de treball, que només jo podia portar un bolso tan gran i tan verd como el meu optimisme, i tenia raó, perquè el verd és el color dels fardatxos, de la Vida....dels ulls de Gattuno, de Ulises i de les Esperances...i el meu bolso és tan gran per poder guardar-les totes dins....i per alliberar-les sempre que les necesites....m´has sentit?

 

Ultimamente he visto Esperanzas y Desesperanzas a mi alrededor, mías y de otros....la Esperanza más grande es una niña que todavía no tiene una semana y ya ha llenado de luz los rincones mas oscuros de la Vida de tres mujeres....pero la Desesperanza también puede acampar a gusto si le das demasiadas oportunidades. Incluso alguien tan patológicamente optimista como yo tiene sus días malos y no es capaz de levantar su ánimo ni el de los demás....en esos días lamento tener un bolso verde...
Pero entonces recuerdo lo que me dijo una compañera de trabajo, que sólo yo podía llevar un bolso tan grande y tan verde como mi optimismo, y tenía razón, porque el verde es el color de los fardatxos, de la Vida....de los ojos de Gattuno, de Ulises y de las Esperanzas...y mi bolso es tan grande para poder guardarlas todas dentro....y liberarlas siempre que las necesites....me has oído?

United States of Fardatxia

Caesar conquered Gaul

Scouting for centurions
on a Roman wall

Hay muchos tipos de muros.
Los romanos, son la prueba de la pericia de sus constructores....los políticos, muestra de la sinrazón de los hombres.....los biológicos, cosas que pasan pero no se pueden poner barreras a la Naturaleza...los musicales, himnos para una generación....los religiosos, que separan tanto como la política....los topográficos, de curioso origen....los informáticos, que tienen infinitas posibilidades...

Puedes estar a un lado o a otro, por elección, por destino, por azar, por mala suerte...puedes estar encima, haciendo equilibrios intentando mediar entre las partes, o puedes permanecer en una colina cercana, sin implicarte, mirando cómo se desenvuelven los demás...
Puedes rebelarte contra él, a cabezazos o con parlamentos, con el desgaste que producen el Tiempo y la Paciencia....

Puedes construir un muro con piedras, con palabras, con silencios, con humo, con lágrimas, con sólo darte la vuelta....con Tiempo y Paciencia....contra el otro, para no dejarle entrar o salir, o para defenderte, no tanto para dejar fuera a los demás como para quedarte dentro....o en compañía, para aislaros del Mundo...

Pero tan importante es saber construir un muro como saber tirarlo abajo...puedes usar las palabras, la música, las ideas, el amor, un pico, una carga de dinamita....Tiempo y Paciencia....

...Y también hay otra manera de derribar muros: hacer lo que te de la gana.

Coldplay - Fix you

Sant Jordi

La il.lustració és cosa d´ella