dimarts, 25 de desembre del 2012




Encara que per motius molt personals ja fa temps que estes festes no són el que eren, jo procure viure-les en optimisme i certa alegria, sobretot perquè tinc nebots, molts nebots, que esperen als reies i la Reina Maga, que s´il.lusionen i em fan il.lusionar-me, perquè venen amics que tinc fora, perquè aprofitem per quedar tots, perquè per estar trista tinc molts dies a l´any i perquè no tot són nadales, torrons i naiximents.....altres coses tambe són Nadal...

Nadal és....

....anar al dinar de la família murciana i que un amic mallorquí et demane que a la tornada li compres unes cervesses d´Estrella Levante...."en Palma, no les trobe..."
....escudrinyar els menus de les festes de Cap d´any en busca de marisc....llevar les gambes allà on les trobes i fugir d´elles...
....possar els adornaments de cristal de l´arbre de Nadal en la part de dalt, lluny de les mans de certa criatura de 3 anys...
....conspirar en la teua cunyada i el teu germà perquè la teua neboda major ja no creu del tot en certs personatges que venen de l´Orient...
....llegir el resum de l´any en el blog de Rasoir Electric, prou més divertit que els de la premsa...


Per als que gaudeixen d´estes festes
Per als que les sufreixen en silenci
Per als que es mantenen diplomaticament neutrals
Per als que tenen vacances
Per als que treballen
Per als creients
Per als agnòstics
Per als ateus
Per als que les han convertit en laiques
Per als que les viuen con xiquets, 
perquè encara són xiquets....
Per als que envíen targetes.
Per als carters que les reparteixen.
Per als que sempre munten l´arbre
perquè si no, no ho fa ningú.
Per als que els agraden les nadales.
Per als que les odien.
Per als que s´unflen de gambes i torró.
Per als alèrgics al marisc,
les ametles i les poinsetties.
Per als que esperen al Pare Noel.
Per als que esperen als Reis Mags.
Per als que golpegen el Tiò.
Per als que esperen a la Brujita Beffana.
Per als que escriuen la carta
Per al Quart Rei, del que ningú se´n recorda.
Per a la Reina Maga, que mai regala carbó.
Per als amics invisibles.
Per als que están ací.
Per als que están fora d´ací.
Per als que ja només viuen dins de nosaltres.
Per als que es mengen el raïm,
però mai veuen complits els seus desitjos.
Per als que mai, mai 
han aconseguit acabar-les a temps.

I per a tots vosaltres, un any més....
Bones Festes i Feliç 2013
I recordeu que com sempre

el millor encara està per arribar.



divendres, 26 d’octubre del 2012

Ulisses (i Cèsar) en Granada


Supose que escriure sobre les vacances de setembre no té massa sentit, però sempre que faig un viatge, té un refleix en el blog, i este no podía ser menos, per aixó parle huí del viatge a Granada...
Com altres anys, he tingut pocs dies i gràcies (moltes, moltes gràcies al meu jefe, Rafa)...me´ls vaig guanyar, però al final, el jefe és ell....al poder juntar-los en un cap de setmana, podia anar una miqueta lluny, però no a l´estranger....Granada era un destí pendent des de feia molt de temps i vaig aprofitar l´oportunitat....una amiga em va dir que era una ciutat per anar acompanyada d´algú "especial", així que me´n aní en Ulisses....

La ciutat em va agradar molt i el fet de poder recórrer-la caminant encara més...l´Alhambra és cosa apart: la pots vore en fotografies o documentals però res et prepara per a la experiència en viu....


Casa de los Tiros
"El corazón manda"


Corral del Carbón


La Catedral 
(i la boda hiper pija dins)


Capella Reial


La Madraza



Pati de "El Bañuelo"


Interior


La Carrera del Darro


Company de viatge


Casa del Castril
"Espérala en el cielo...."


La Alhambra 
des d´El Paseo de los Tristes



Generalife

Contrariament a la meua costum, no faré ací una explicació fil per randa del viatge...la ciutat i l´Alhambra són prou conegudes...personalment em va agradar molt la Carrera del Darro, és la part de l´Albaicín que més em va sorprendre pel seu ambient i per l´encant que tenia a qualsevol hora del dia o de la nit....de l´Alhambra, he de reconèixer que la part que més em va agradar va ser el Generalife; els palaus nazaríes son preciosos però els jardins, tal vegada per ser menos formals, o més canviants, per l´aigua i la vegetació, me semblaren més agradables...els palaus són esgotadors, física i visualment....vaig poder vore el Pati dels Lleons, acabadet de restaurar: sempre m´havia imaginat el lleons molt més grans, i va ser molt impactant....encara porte dins dels ulls la llum de meitat vesprada en eixes estàncies tan precioses i travessant les gelosies de les parets...





Palacios Nazaríes


Apart de vore tot lo que "s´ha de vore" i fer "el que s´ha de fer", tenia en ment (com objectiu personal) anar a buscar el palau de Dar al-Horra; havia llegit que era prou desconegut però interesant i encara que em va costar prou, perquè orientar-se per l´Albaicín és difícil i a més no està indicat per cap puesto, vaig aconseguir visitar-lo....és menut i després de vore l´Alhambra se pot pensar que no té interés, però em va agradar perquè és més íntim però així i tot té detalls que recorden a la ciutadella i a més, segons me digueren, encara que si havia segut transformat, perquè va formar part d´un convent, les pintures que conserva són originals, al contrari que les de l´Alhambra que ja patiren intervencions en època dels Reis Catòlics...





He dit en alguna ocasió que el pitjor de viatjar a soles és dinar i sopar en la teua pròpia companyia....i conforme més viatge a soles més me reafirme...altres vegades passava un parell de dies en un lloc i al l´endemà tornava a continuar viatge, estava movent-me continuament però en Granada tornava cada nit a la mateixa habitació i ho he notat més: anar de tapes a soles no és l´ideal i Ulisses mai s´ha caracteritzat per la seua conversa...encara que no hi ha que menysprear mai la seua companyia...

Els granadins són extraordinariament amables, en el carrer, en les tendes, on els pilles: la recepcionista del meu hotel em va convidar a eixir de copes l´última nit en ella i el seus amics, però el seu nòvio li tenia preparada una sorpresa i no va poder ser; sap que quan vinga a València, me toca a mí.

Les anècdotes, que no falten, com sempre: a 50 km. de la ciutat vaig punxar una roda i com que no sé canviar-la i pague un segur per a algo, va vindre la grua a traure´m de l´autovia....no havíen passat cinc minuts i el mecànic ja m´havia preguntat la edat i si tenia marit...mai m´havien entrat tan ràpidament i en tanta gràcia...no em va fer tanta quan després de demanar-me el telèfon, me digué que si a la meua edat  no tenia fills "se me estaba pasando el arroz"....jo li vaig respondre que eixa no em semblava una manera molt acertada d´aconseguir el meu numero....

I per últim...soles m´he quedat en ganes de fer una cosa, que no em donar temps: passar pel meu carrer

dijous, 27 de setembre del 2012

Ò i la fí d´un estiu perfecte


Este post està dedicat a Joan, Quini, Noelia, Maria i Raquel, companys i amics, en record d´un estiu inoblidable


- ¿Por qué una diferencia en las palabras va a suponer una diferencia en la cosa descrita?
- Aunque a una rosa le diéramos otro nombre, olería igualmente bien. ¿Es eso, Daneel?
Daneel hizo una pausa, y luego respondió:
- No estoy seguro de lo que significa el olor de una rosa, pero si la rosa de la Tierra es la flor común que se llama rosa en Aurora, y si por olor te refieres a una propiedad que puede ser detectada, percibida o calibrada por seres humanos, es indudable que el hecho de designar a una rosa por otra combinación de sonidos, conservando todo lo demás igual, no afectaría al olor ni a ninguna otra de sus propiedades intrínsecas.
- Cierto. Y sin embargo un cambio de nombre da lugar a un cambio de percepción en lo que a los seres humanos se refiere.
- No entiendo por qué, compañero Elijah.
- Porque los seres humanos somos ilógicos con frecuencia. No es una característica admirable.

Isaac Asimov
Los robots del amanecer


Una vegada vaig parlar ací de certa treva que la Vida m´havia regalat sense demanar. Mentre gaudia d´ella, era conscient de lo extraordinari de la meua situació; no podia suposar que algún temps després anava a tindre altra, diferent d´aquella però que també m´ha regalat moltes coses. Ara, novament, la treva s´acaba i a més van a produir-se una sèrie de canvis que posen punt i final a una època...sempre he dit, fins i tot ací, que els canvis són bons, perquè si no la vida s´estanca; les persones (i les amistats) evolucionen i això permet anar més enllá i, en voluntat, millorar-les, fer-les més intenses...i la voluntat no ens falta a cap de nosaltres....açó que tenim no s´ha acabat, només entrem en altra fase i encara que no podem (ni volem) evitar estar tristes, en els fons s´alegrem molt més per tú, Joan, de lo que ho sentim per nosaltres....i es que açò no és un final, és un nou principi, plé d´infinites possibilitats.

Boston - More than a feeling

 

dilluns, 17 de setembre del 2012

So kind (le)


Pel meu aniversari, enguany he rebut alguns llibres...dos en concret eren llibres tradicionals, la segona i tercera part de la Trilogia de Grey*, perquè la primera part ja me l´havia comprat en juny...el tercer llibre és un llibre electrònic, un kindle...no m´esperava cap d´ells i han segut una sorpresa més que agradable...

No havia pensat en la possibilitat de comprar un kindle o qualsevol altre llibre electrònic perquè no considerava que ho necessitara...una cosa és quedar-se sense ordinador i tindre que comprar uno nou i altra comprar un llibre electrònic, que és més bé un capritx....a més, a mí m´agrada la sensació del llibre, el pes en les mans, l´olor, totes les sensacions associades al llibre com objecte, cosa que els llibres electrònics no et poden proporcionar...Però ara tenia uno, i no el pensava tornar....
El primer va ser carregar-lo en llibres....sembla mentira però no sabia per on escomençar, perquè hi ha molts llibres que vols llegir i no has trobat, altres que has llegit i no tens, altres que són nous i tens en la llista de pendents.....no podia possar-me a comprar llibres sense ton ni son: no és el meu estil, jo sóc més bé del tipus racional i d´anar pas a pas....finalment vaig fer una proba descarregant uno gratuït per a "familiaritzarme" en el dispositiu i un "contacte" em va passar una vintena de titols en un USB....i vaig començar a llegir....

He de reconèixer que m´encanta. La pantalla podria ser un miqueta més gran, però compensa el fet de que la vista no es canse gens i si llegeixes amb molt sol no es reflecteix ni molesta...a més, està la qüestió del pes: no pesa res! i la veritat és que si estàs llegint un volum de 300 pàgines, és una meravella...el següent va ser llegir en el metro: també fantàstic però si estàs seguda millor, perquè en una d´eixes frenades que fa de vegades, el llibre pot volar literalment de les teues mans....Amb tot la proba de foc va ser portar-me´l de vacances; he tingut tres dies de vacances que ben coordinades en un cap de setmana m´han permés anar a Granada i vore per fi l´Alhambra**. En un principi no anava a portar-me cap llibre, en la guia tenia prou i pensava que no tindria temps per llegir, però com que el "bitxo" no pesa res i quasi no ocupa espai, me l´emportí...i ha segut fantàstic: per les nits, després de no parar en tot el dia, (he anat a soles i no m´agrada eixir de festa a soles), llegia en el llit i he redescobert el plaer de tornar a llegir abans d´anar a dormir, encara que de vegades, si el cansament pot en mi i m´adorm i cau de entre les mans, em dóna pànic que puga caure a terra...

Estic gaudint molt de l´experiència kindle...Ja he llegit tres llibres en ell i em queden prou dels que té instal.lats....i ja tinc una idea de quins instal.laré en la pròxima tanda....però continuaré comprant llibres, perquè si uno t´agrada, vols vore-lo en la teua prestatgeria...


*Podria escriure un post sobre els llibres de Christian Grey, però no será huí...de fet, considere que no es mereixen una entrada ex profeso...no li he rendit honors als llibres d´Isaac Asimov, ni als d´Stieg Larsson ni als de Lindsay Davis ni als de Frederick Forsyth ni als de Dan Simmons i han segut insuficients els dedicats a Charlotte Brontë i Jane Austen...i tots están millor escrits i són molt més bons...i si em pregunteu per què em vaig comprar el primer us diré que va ser un cas de curiositat impenitent...
** ...i això si que mereix un post...


diumenge, 12 d’agost del 2012

Bet she´s not your girlfriend


Este verano he cumplido 39 años.
No me preocupa la cifra, siempre me ha parecido peor no poder cumplirlos.
Como siempre, no asocio la imagen que el espejo refleja con mi edad. He mantenido conversaciones sobre este tema con algunas personas, más o menos íntimas, y todos tenemos opiniones parecidas: invariablemente, nos sentimos, encontramos y vemos más jóvenes. Ciertamente tenemos más patas de gallo, nos cansamos más, tenemos algún dolorcillo que otro que procuramos cuidar pero nos sentimos personas jóvenes (porque lo somos)...
A mí la treintena me ha sentado bien; echaré de menos esta década aunque tengo todo un año para despedirla como se merece....Creo que en los treinta he llegado definitivamente a ser quién soy. Tengo muy claros mis defectos y mis virtudes y a pesar de esta incertidumbre que se cierne sobre todos nosotros, hay algunas cosas que quiero tener en mi Futuro. Pero parte del proceso de madurar también supone tomar ciertas decisiones....y yo he decidido, ya que la Vida parece haber tomado esta decisión por mí, dejar de buscar pareja.
He buscado durante años...el resultado siempre ha sido desastroso: nunca he sido lo suficientemente interesante o atractiva o quiénsabequé para el hombre por el que he bebido los vientos...en esto no me diferencio demasiado de la mayor parte de la Humanidad que busca sin encontrar pero yo estoy un poco cansada y decepcionada. Me he cansado de exponerme, arriesgarme y ver machacadas mis ilusiones...no en demasiadas ocasiones pero sí suficientes para afrontar cada nuevo interés con más precaución que el anterior....a lo largo de mi vida he tenido varios intereses románticos pero me he enamorado de verdad (de verdad) tres veces; la última vez estaba segura de que había encontrado a quien estaba esperando y de nuevo me equivoqué....tengo cicatrices que no podré borrar nunca y preguntas cuyas respuestas nadie podrá darme y me parece que ha llegado el momento de poner por delante el instinto de supervivencia porque cuanto más mayor te haces más difícil es recuperarte....




Así pues, dejo de buscar, pero eso no quiere decir que me niegue a dejarme encontrar
A partir de ahora, que vengan a buscarme.

Y sí, suena egoísta, cómodo y hasta pretencioso...pero quien busca pareja parece que tiene que estar siempre cumpliendo expectativas o requisitos que por lo visto y para el "público" en general yo nunca he reunido así que he decidido cumplir sólo las que tengo para mí...y voy a hacer lo que nunca he hecho: seré exigente, como otros lo han sido antes...y si en el camino alguien descubre algo que para los demás ha pasado desapercibido, pues vale, y si no, no pasa nada.....

dilluns, 9 de juliol del 2012

Un camino empedrado con imanes superconductores....



"Por tanto: antes del Higgs, simetría y aburrimiento; tras el Higgs, complejidad y pasión. La próxima vez que miréis al cielo estrellado deberíais ser conscientes de que todo el espacio está lleno de ese misterioso influjo del Higgs, responsable, eso dice la teoría, de la complejidad del mundo que conocemos y amamos"
Leon Lederman, 1993

dissabte, 23 de juny del 2012

Felicidad en blanco y negro



Antes, no hace tanto tiempo de ello, veía fotos por todas partes; cualquier objeto en un contexto peculiar me llamaba tanto la atención que me picaban las manos si no le sacaba una foto, (menos mal que los móviles tienen cámara) y casi siempre hacía fotos de edificios, objetos, paisajes y prácticamente nunca de personas: encontraba más placer en buscar y encontrar el encuadre de una foto que casi seguro nadie entendería más que yo....En los últimos tiempos tenía muy abandonada esta costumbre que nunca alcanzó la categoría de hobby, pero este año, en febrero, durante el viaje a Bologna, la recuperé en parte y tiré varias fotos de las que me gustan; comprendí entonces que había aparcado la fotografía porque mi ritmo de viajes se había reducido bastante (sería más apropiado decir "mucho")...pero además había otras causas "complementarias": quizá me he vuelto más prosaica o he perdido imaginación ....todavía no tengo un veredicto concluyente....
No tengo costumbre de enseñar mis albumes y sólo lo he hecho a algunas personas que me lo han pedido expresamente: a veces hay que explicar demasiadas cosas acerca de una foto que nadie comprenderá enteramente y se convierte en algo muy personal y además para mí muchas fotos son testimonios de mi estado de ánimo en ese momento y el pudor me impide mostrarlas. Mis fotos son siempre en color aunque me gusta mucho el blanco y negro que asocio a otras épocas en que era mucho más fácil ser feliz...o quizá menos complicado, según mi tocaya....
El verano es una buena época para recuperar viejas costumbres; este año trabajaré en la sucursal 8, "mi" sucursal, por tercer año consecutivo; eso quiere decir que no tendré vacaciones ni podré viajar y además he de estudiar...pero creo que podré sacar algún ratito para perderme por ahí en busca de una foto que sólo me hable a mí...y es posible que sea en blanco y negro.

divendres, 8 de juny del 2012

A l´inrevés






dijous, 31 de maig del 2012

Discreta



....se acerca...



dimecres, 9 de maig del 2012

It´s impossible que gotege, Carrie Bradshaw


Normalment no parle de les coses prosaiques de la vida, d´alló que sembla més comú....en tot el temps que porte ací no he parlat de pagar factures més que una vegada, i no massa en serio.....pero la realitat de vegades ocupa tot l´imaginari personal i esta vegada he de fer una excepció..... 



Fa uns messos vaig intentar deslligar-me de la caixa d´estalvis on tenia els meus comptes: feia temps que la nostra relació no era igual, que no s´enteníem i estava tractant de conquistar a un altra....no havia fet un gran estudi de mercat per decidir quina entitat bancària eixiria guanyant, sobre tot perquè les deteste cordialment a totes i si puguera amagaria els diners baix del llit, però com això resulta poc útil des d´el punt de vista de la vida moderna (?) no vaig tindre més remei que triar una i iniciar el procés de canviar les domiciliacions; de la part més àrida s´encarrega el nou banc però jo tenia que vigilar que els rebuts se carregaren en el nou compte i quan ja s´haguera fet el canvi definitiu anul.lar el compte antic; però de tots els rebuts, el que més m´interessava canviar era uno en concret i justament eixe, no hi hagué manera de canviar-lo i mira que vaig pegar voltes perdent el meu temps i la paciència i escoltant explicacions peregrines....finalment i com es tractava d´una financiació i només quedaven uns messos per acabar de pagar-la, vaig deixar-ho estar i des d´aleshores he pagat religiosament el rebut, deixant el compte en els diners necessaris i justos, esperant com aigua de maig (mai millor dit) a que arrivara este mes...si, una situació absurda sobretot perquè dona la casualitat/causalitat de que les entitats que tenien que possar-se d´acord per transpassar el rebut/financiació han passat a ser una, i se suposa que estes coses haurien de ser facilíssimes (sarcasme)....però bé, com m´he acostumat a tindre l´absurd com element quotidià de la vida (característica que crec és inherent als valencians, naixcuts o d´adopció, en certa experiència de la nostra realitat), vaig tragar i esperar.....i fa uns dies vaig pagar l´últim rebut....L´únic que me lleva la satisfacció de no deure res a ningú és que eixa nova entitat bancària rebrà una injecció de diners de l´estat i si no fos per la gent normal i corrent que té allí els seus estalvis, desitjaria que s´enfonsés sense remei....
Me queda el consol de que ell ja és meu... 


La imatge procedeix d´internet.

dilluns, 9 d’abril del 2012

Ma Nishtana

Es una extraña fe la que profesas, 
creer que la existencia tiene una finalidad...



"No et sembla sorprenent que el Dijous i Divendres Sant sempre caiguen en dijous i divendres?? Com s´ho faran per a calcular-ho??"
Anònim


Jo no sé fer els complicats càlculs necessaris per a calcular les dates, però si sé que el Diumenge de Pasqua ha de ser el següent a la primera lluna plena de la Primavera (l´equinocci és el 20 o 21 de març) i s´ha de evitar que coincidisca en la Pasqua jueva, el Pésaj....
Un any més, continuarem esperant a Elíes, veient Ben-Hur i menjant mandonguilles d´abaetxo...





"No te parece sorprendente que el Jueves y Viernes Santo siempre caigan en jueves y viernes? Cómo harán para calcularlo??"
Anónimo

Yo no sé realizar los complicados cálculos necesarios para calcular las fechas, pero si sé que el Domingo de Pascua es el siguiente a la primera luna llena de Primavera (el equinoccio es el 20 o 21 de marzo) y ha de evitarse que coincida con la Pascua judía, el Pésaj....
Un año más, continuaremos esperando a Elías, viendo Ben-Hur y comiendo croquetas de bacalao...

divendres, 9 de març del 2012

Hidden agenda



La falta de notícies son bones notícies, diuen. Si és així, jo tindria el monopoli, perquè fa dos messos que no faig acte de presència per ací. Però la veritat és que no hi ha res nou, ni bó ni roín, la meua vida està estancada, per a bé, en una estabilitat molt agradable. Fa un parell de setmanes un dels meus amics de Cartagena em va dir que a ell li passava el mateix: els dos estem moderadament tranquils en el treball (encara que ell, de vegades, sembla que pateix el síndrome d´Estocolm), tenim salut, una vida familiar plena, es veiem en els amics en freqüència i encara que som fadrins no-vocacionals, tampoc estem dispossats a "trencar" la situació a qualsevol preu. Els dos coincidirem en que arriva un moment en que la estabilitat pot semblar una miqueta aborrida, però benvingut siga l´aborriment!!


En Bologna, l´ombra de Neptú és allargada

Aixó no vol dir que la meua vida (la nostra, la dels que preferim la tranquilitat) siga aborrida: en honor a la veritat, crec que tinc una vida prou diversa, treballe (tinc sort), sempre tinc coses que fer i si no, me les invente, tinc dos nebots que són la meua debilitat i uns amics una miqueta escampats i prou diferents entre ells, de manera que tinc que anar fóra a vore-los o vindre ells, o faig plans en alguns que en altres no funcionaríen o reserve un dia a la setmana per pendre cafè en una sucursal del Costat Fosc o rep propostes indecents per a caps de setmana de 36 hores....per això en este temps he jugat al paintball, (i he decidit retirar-me), he anat a Bologna d´excursió i en la sana intenció de sopar en el ristorante més clàssic possible, he tingut visita després de dos anys i he gaudit en la companyia de la família de la Segona Terra en una casa rural al costat de la Serra de Maria...
En el meu futur proper es troba cert exàmen que ja fa que m´agafe mal de panxa i prompte deixaré de vore la llum del sol i aniré de casa al treball i del treball a casa contant els dies....però mentrestant, enguany, m´he disfressat per fi de vulcana.


divendres, 6 de gener del 2012