dissabte, 31 de juliol de 2010

Como una niña.....



Podría
extenderme párrafos y párrafos, podría dar rienda suelta a todo mi trekkismo, pero no hay palabras suficientes para explicar lo que se siente al ver el uniforme del capitán Kirk y el que vestía Spock cuando se sacrifica para salvar a la Enterprise, o al sentarse en el sillón del capitán Picard, o al ver los diccionarios de klingon editados por la Federación....




Evaluación, señor Spock?



Fascinante....



Esto son uniformes, y no lo que llevo yo....

así que no lo voy a hacer.....porque no es necesario, verdad?....

dissabte, 24 de juliol de 2010

The deal



Questo post è per la mia cara Anel...

...for the unexpected friendship,
...for our deal...
....d'attente pour notre réunion



...y perdóname porque seguro que lo he escrito mal...te envío esta canción para que la escuches en el lugar del mundo más adecuado para ello y para que siempre que la necesites, puedas encontrarla.

Niente è come sembra - Franco Battiato
Rovinò lungo la china solo chi ha un destino rovina
non voglio che l'impuro ti colga
ti darò a una rondine in volo
Niente è come sembra niente è come appare
perché niente è reale

Ti darò a un ruscello che scorre o alla terra piena di mimose
qualcuno si ferma al tuo passare

Niente è come sembra niente è come appare
perché niente è reale

I was in my car watching for the bend
I was looking for you

Dal balcone ammiravo il vuoto che ogni tanto un passante riempiva…..
è stato solo un presentimento ti voglio ricordare che

Niente è come sembra niente è come appare
perchè niente è reale

dijous, 22 de juliol de 2010

Viceversa-asreveciV



En un día como hoy, me gustaría poder creer sin ninguna duda en la numerología y la Gematriá, porque los números que desde hoy componen mi nueva edad siempre me han gustado, y me hace gracia que este año edad y año de nacimiento tengan tanta relación aunque sea a la inversa.....pero aunque no haya un significado o-culto, me gusta esta edad.
Todos los días, cuando me miro al espejo, me digo a mí misma que no relaciono mi cara y mi forma de ser con mis años; conozco gente bastante más joven mucho más asentada, y otros de mi edad que han quemado etapas a las que nisiquiera me he acercado.....el tiempo vital de cada uno de nosotros es indiferente a la cifra que figura en el carnet de identidad. Antes me preocupaba no haber llegado a ciertas cosas a una determinada edad, pero ahora ya no, porque a cambio he recibido otras, y de haber tenido las primeras probablemente no podría disfrutar de las que ahora me parecen imprescindibles para ser feliz.....Algunas han renunciado a mí, unas de mutuo acuerdo, otras en contra de mi voluntad....bien, hay cosas que están fuera de mi alcance, no aspiro a ejercer el control absoluto en todos los aspectos de mi Vida, porque está entrelazada en las de los demás, y deseo compartirla, no controlarla...
....así pues, os invito a que compartáis conmigo este día y esta canción, que en un acto de egoísmo bien entendido me dedico a mí misma.
Y como siempre, Gracias.

Exogenesis Symphony part III. Redemption - Muse

divendres, 16 de juliol de 2010

Miss Postwoman....



...please look and see if there´s a letter in your bag for me...
The Carpenters



I no tornes a tocar la meua bici, m´has sentit??

Enguany no tinc vacances, al menys en el sentit temporal de la paraula, perquè treballaré fins el 30 de setembre en oficina....però no estic enfadada, ni em preocupa: les vacances també són un estat mental i ara per ara no tinc el cap per grans viatges, ni per fer maletes ni per buscar hotels i billets d´avió o de ferry.....he planejat un estiu tranquil, gaudint de les vesprades lliures, dels caps de setmana, dels amics, de la platja, dels plans imprevistos...unes vacances molt diferents a les dels últims tres anys....podria dir que estic un poc apàtica, o a lo millor és que huí estic molt cansada, no sé....treballar en oficina és millor que anar en el carret tot el matí baix el sol i les temperatures estiuenques, però no és ni molt menys descansat, perquè no estic en finestreta, sinò en servei interior, i aixó vol dir que pràcticament no pare queta...però no tinc dret a queixar-me....de qualsevol manera m´agrada més treballar de cartera que en oficina.La gent no ho entén, i no només els extranys al Costat Fosc, sinò els propis companys de treball....és cert que en oficina no pases fred o calor, no et mulles si plou, no carregues pes e inclús no has de vestir camises grogues....però preferisc arriscar-me en l´oratge a estar tot el matí o la vesprada entre quatre parets....però bé, em trobe còmoda en qualsevol dels tres puestos que fins ara he ocupat, crec que és perquè m´agrada el treball i ho faig bé (les coses com són); este treball és ideal per a algú que necessita trobar l´ordre en el desordre, que sap on guarda cada paper i que pot tindre l´escritori ple de documents i saber on està cadascún i que manté actualitzada l´agenda telefònica.



Les manies no les curen els metges

A lo millor en carteria pot parèixer que tot és més caòtic, amb molta gent d´un costat a un altre entre cartes, caixes i carros que tenen vida pròpia i es posen en el teu camí
, mentre en oficina tot sembla més bur(r)ocràtic i ordenat...però no és així, si la teua taula és un desastre, en oficina o carteria, el teu treball també ho serà...i què dir dels paquets blaus, tan perillosos: quan no trobes alguno en la prestatgeria on deuria estar penses en eixa frase de "quan més busques menys trobes", que no sé si també val per als arqueòlegs però si per als historiadors que treballem al Costat Fosc....

En fí, el millor és que quan ixes per la porta, pots tornar a ser tot lo caòtica que vullgues.



La segona fotografía procedeix d´internet.

dissabte, 10 de juliol de 2010

Sóc un fracàs com a vulcana



Vulcans do it better...but only every seven years


...Em menje massa el cap, tinc dubtes, les emocions i el sentiments massa a la vista i en lluita continua contra la raó i la lògica....el set és un número que m´agrada pero no per a determinades coses...estic en contra dels matrimonis acordats...és impossible que em faça vegetariana...no sé fer el pessic vulcanià i només sé saludar en la mà esquerra...encara no he pujat les escales del Seleya...

...clar que ni Spock era un vulcanià perfecte....

....i a mí, sempre ho he dit, no m´agrada la perfecció.


Star Trek III.The search for Spock.Returning to Vulcan - James Horner



dijous, 8 de juliol de 2010

La dona que estimava els picus i escrivia poesia


No em puc imaginar
què versos t´inspiraria aquesta imatge
...




...però tenim molts anys per averiguar-ho...

Feliç aniversari!

Afterglow - Travis


diumenge, 4 de juliol de 2010

El bolso verd (per a tu)/El bolso verde (para tí)


Ultimament
he vist Esperances i Desesperances al meu voltant, meues i d´altres....la Esperança més gran és una xiqueta que encara no té una setmana i que ja ha omplert de llum els racons més foscos de la Vida de tres dones....pero la Desesperança també pot campar a gust si li dones massa oportunitats. Fins i tot algú tan patològicament optimista com jo té els seus dies roïns i no es capaç d´alçar el seu ànim ni el dels demés....en eixos dies lamente tindre un bolso verd...
Però aleshores recorde el que em va dir una companya de treball, que només jo podia portar un bolso tan gran i tan verd como el meu optimisme, i tenia raó, perquè el verd és el color dels fardatxos, de la Vida....dels ulls de Gattuno, de Ulises i de les Esperances...i el meu bolso és tan gran per poder guardar-les totes dins....i per alliberar-les sempre que les necesites....m´has sentit?


 
Ultimamente he visto Esperanzas y Desesperanzas a mi alrededor, mías y de otros....la Esperanza más grande es una niña que todavía no tiene una semana y ya ha llenado de luz los rincones mas oscuros de la Vida de tres mujeres....pero la Desesperanza también puede acampar a gusto si le das demasiadas oportunidades. Incluso alguien tan patológicamente optimista como yo tiene sus días malos y no es capaz de levantar su ánimo ni el de los demás....en esos días lamento tener un bolso verde...
Pero entonces recuerdo lo que me dijo una compañera de trabajo, que sólo yo podía llevar un bolso tan grande y tan verde como mi optimismo, y tenía razón, porque el verde es el color de los fardatxos, de la Vida....de los ojos de Gattuno, de Ulises y de las Esperanzas...y mi bolso es tan grande para poder guardarlas todas dentro....y liberarlas siempre que las necesites....me has oído?

divendres, 2 de juliol de 2010

La Ley de la Gravedad




Todos deberíamos tener a alguien que nos dijera siempre la Verdad....la Verdad difícil, aquella que no queremos oír aunque en el fondo ya la conocemos. Ultimamente algunas personas han hecho ese duro trabajo por mí, repitiéndome lo que ya sabía pero era necesario escuchar de otras voces. Algunos además me han hecho una promesa, que no tiene que ver con la Mía propia, que es algo diferente, que no está en sus manos y que invariablemente sucederá.....Sé, en mi fuero interno, que tienen razón, pero que también yo he de poner de mi parte...

JLTF - Moby