Fa uns dies, una dona major vingué a la oficina per arreplegar un gir postal des de França en la seua pensió.
Era una dona molt major, més de noranta anys, i encara que caminava en dificultat, tenia un aire coqueto inconfundible. El cabell, completament blanc i perfectament cardat, el vestit, discret però modern, les sabates combinades en el bolso, arracades menudetes i d´or, com les pulseretes en la mà...rimmel i pintallavis, però no "Maderas de Oriente" en les galtes. Per acabar-ho d´adobar, la senyora tenia les coses molt clares i una soltura i bon humor dels que alegren el dia:
- Bon dia, bonica, venia a arreplegar un gir postal que m´envien des de França.
- Clar que sí.....em deixa el seu carnet d´identitat?
- Si, filla....t´he portat els dos, el francés i l´espanyol...
- Crec que en uno n´hi haurà prou...Sente´s vosté que ara li´l porte...
Al buscar el gir, no el trobava i es que em vaig oblidar de la mala costum francesa d´enviar els girs i tota documentació oficial o correspondència dirigida a dones en el nom de casades; al tornar a la finestreta, li vaig explicar a la dona que sí, que em caldria la documentació francesa...
- Ja sap vosté que figura en el seu nom de casada i tinc que adjuntar fotocòpia...
- Sí, filla, sí, que me vas a contar a mi....mira que els he demanat que m´ho envien tot al meu nom, i no hi ha manera, que es el que jo dic, per què punyetes em canvíen el nom? jo tinc dos "apellidos" propis, i no necesite ser la madame del meu marit (pobret, que ja va faltar)...què és aixó de ser madame Valls née Ferrer? molta França i molta modernitat però en estes coses están molt retrasats! A més, lo de madame sona tan mal...
Quan se´n anà, una companya i jo parlàrem d´eixa mala costum del país de la Liberté, Egalité, Fraternité...es veritat que en altres èpoques i encara huí en determinats ambients socials s´utilitza lo de "Senyora de tal", però afortunadament mai ha segut la norma...que jo recorde ma mare mai ha rebut una carta dirigida a madame LaMer née Latreille i coneixent-la no li haguera agradat gens ni miqueta (damunt ma mare té els dos "apellidos" iguals i ben orgullosa que està)...m´agradaria saber què pensen les dones franceses "de veritat", a lo millor estan tan acostumades que no pensen com nosaltres, que és perdre la teua identitat....
Hi ha que reconèixer que lo de "senyora" i "senyoreta" és un rotllo: els homens són sempre "senyors"! No m´agrada que em diguen "senyora" però lo de "senyoreta" tampoc....sent sincera, lo de "senyora" em molesta si el meu interlocutor és prou més jove i lo de "senyoreta" és passable si és mes major; en el primer cas sempre pense "qui eres tu per dir-me senyora, criatura?" i en el segón ho veig com una costum pròpia de la educació rebuda....en els dos casos, al menys, hi ha educació al dirigir-se a mi, i això ja és molt....
I ara que ho pense, quan una dona fadrina deixa de ser mademoiselle i comença a ser madame?
Bé, crec que encara estic dintre dels límits i puc mantindre el meu "apellido" de fadrina no-vocacional...
Bittersweet- Sophie Ellis-Bextor
La fotografia procedeix d´internet.
Era una dona molt major, més de noranta anys, i encara que caminava en dificultat, tenia un aire coqueto inconfundible. El cabell, completament blanc i perfectament cardat, el vestit, discret però modern, les sabates combinades en el bolso, arracades menudetes i d´or, com les pulseretes en la mà...rimmel i pintallavis, però no "Maderas de Oriente" en les galtes. Per acabar-ho d´adobar, la senyora tenia les coses molt clares i una soltura i bon humor dels que alegren el dia:
- Bon dia, bonica, venia a arreplegar un gir postal que m´envien des de França.
- Clar que sí.....em deixa el seu carnet d´identitat?
- Si, filla....t´he portat els dos, el francés i l´espanyol...
- Crec que en uno n´hi haurà prou...Sente´s vosté que ara li´l porte...
Al buscar el gir, no el trobava i es que em vaig oblidar de la mala costum francesa d´enviar els girs i tota documentació oficial o correspondència dirigida a dones en el nom de casades; al tornar a la finestreta, li vaig explicar a la dona que sí, que em caldria la documentació francesa...
- Ja sap vosté que figura en el seu nom de casada i tinc que adjuntar fotocòpia...
- Sí, filla, sí, que me vas a contar a mi....mira que els he demanat que m´ho envien tot al meu nom, i no hi ha manera, que es el que jo dic, per què punyetes em canvíen el nom? jo tinc dos "apellidos" propis, i no necesite ser la madame del meu marit (pobret, que ja va faltar)...què és aixó de ser madame Valls née Ferrer? molta França i molta modernitat però en estes coses están molt retrasats! A més, lo de madame sona tan mal...
Quan se´n anà, una companya i jo parlàrem d´eixa mala costum del país de la Liberté, Egalité, Fraternité...es veritat que en altres èpoques i encara huí en determinats ambients socials s´utilitza lo de "Senyora de tal", però afortunadament mai ha segut la norma...que jo recorde ma mare mai ha rebut una carta dirigida a madame LaMer née Latreille i coneixent-la no li haguera agradat gens ni miqueta (damunt ma mare té els dos "apellidos" iguals i ben orgullosa que està)...m´agradaria saber què pensen les dones franceses "de veritat", a lo millor estan tan acostumades que no pensen com nosaltres, que és perdre la teua identitat....
Hi ha que reconèixer que lo de "senyora" i "senyoreta" és un rotllo: els homens són sempre "senyors"! No m´agrada que em diguen "senyora" però lo de "senyoreta" tampoc....sent sincera, lo de "senyora" em molesta si el meu interlocutor és prou més jove i lo de "senyoreta" és passable si és mes major; en el primer cas sempre pense "qui eres tu per dir-me senyora, criatura?" i en el segón ho veig com una costum pròpia de la educació rebuda....en els dos casos, al menys, hi ha educació al dirigir-se a mi, i això ja és molt....
I ara que ho pense, quan una dona fadrina deixa de ser mademoiselle i comença a ser madame?
Bé, crec que encara estic dintre dels límits i puc mantindre el meu "apellido" de fadrina no-vocacional...
Bittersweet- Sophie Ellis-Bextor
La fotografia procedeix d´internet.
6 comentaris:
T'imagines si a monsieur le president li digueren Nicolas Bruni-Sarkozy??
Com mola!!!
Quan veia vindre la gent gran a per la seua pensió francesa, sempre pensava que esta era gent amb una història interessant al darrere. Pagaria per veure'ls xampurrejar uns mots en francés.
Senyora, senyoreta... com bé dius, ja és prou que et parlen amb educació! :)
A mi si em diuen senyor m'ho podria prendre com que em fan major, i senyoret com si fóra un noble o com si em tractaren amb ironia. Però no: en el fons em fan gràcia les dues :)
Anònim@, en els problemes d´autoafirmació que té monsieur le prèsident!!! :)
Gràcies pel comentari!
Hola Josep Lluís!
A mi lo de senyoret em recorda a l´arròs del senyoret :) i si es en castellá a les pel.licules dels 60-70...personalment, lo de senyora ho porte malament.
Gràcies pel comentari!
Quan se casen Monique, quan se casen canvien l'estatus no? Quin personal que va pel teu post de feina. A més, abans si s'utilitzava la expressió "señorito", però clar crec que era en un àmbit molt diferent al que descrius en la teva particular història.
Druso, no m´explicat bé: volia dir quan una fadrina deixa de ser mademoiselle "si no es casa mai"...dic jo que arriva un moment que el tractament ja no toca, no?
Dona-li records a Gracita Morales de la meua part, señorito.
Un abraç!
Publica un comentari a l'entrada